Un estil de vida!

És important que per a la transmissió dels valors que proporciona el món de l'esport, hi hagi al darrere una família, uns entrenadors, tècnics... que ajudin a assolir-los. Que ens ajudin a entendre què representa tot plegat!!

Aquesta és la principal porta d'entrada a un món fantàstic, a un estil de vida que ens acompanyarà sempre. Entendre la vida des del respecte, la tolerància, l'esforç, el companyerisme... Això és l'esport, i així el van voler concebre en el moment en que van recuperar les primeres olimpíades de l'època moderna, quan sota la presidència de Demetrius Vikelas primer i substituït després per Pierre de Coubertin, ( que ha passat a la història com el pare de l'olimpisme), es van concebre amb la intenció no només de fer un esdeveniment internacional i competitiu, sinó de recuperar  catorze segles després els antics jocs de la Grècia clàssica amb l'esperit de " contribuir a la construcció d'un món millor i més pacífic i d'educar a la joventut a través de l'esport practicat sense discriminació de cap classe i dins l'esperit de la comprensió mútua, amistat, solidaritat i joc net". "

I quina manera més adient hi pot haver que construir un món millor a partir de valors com l'esforç, el sacrifici, la perseverança, la tolerància, la fortalesa... Valors que ens han d'ensenyar a lluitar pel que volem, a pesar dels pesars.  El vídeo PANYEE FC és un reflex de tot això. Com la il·lusió i el treball conjunt poden moure muntanyes. I com aquests èxits es poden aplicar perfectament en el nostre dia a dia.

En resum: la il·lusió, l'esforç, la constància mouen muntanyes en tot allò que ens proposem. Ells hi van creure...i tu? Fes esport, practica'l, viu-lo! fes-lo viure!! i... "guanyaràs".

La Victòria

Una de les moltes grandeses del món de l'activitat física i l'esport és el "sabor de la victòria". Però no desvirtuant-la com està passant habitualment, sinó donant-li el vertader sentit.
Sovint relacionem un èxit esportiu amb la consecució d'un títol, d'una medalla, d'una copa... i oblidem completament què representa aquell tros de metall, què l'ha fet possible, què hi ha al darrere. Aquí és on rau el veritable sentiment al aconseguir l'èxit anel·lat.

Habitualment és comú presumir de la copa o del terme campió de... però la veritat és que el fons d'aquest terme és molt més ric i important del que li apliquem amb motius estètics i totalment superficials.
Kilian Jornet, en el seu llibre Córrer o morir diu: "...guanyar no vol dir acabar en primera posició. No vol dir batre els altres. Guanyar és vèncer-se a un mateix. Vèncer el nostre cos, els nostres límits i les nostres pors. Guanyar vol dir superar-se a un mateix i fer realitat els somnis". 

Esforç, sacrifici, voluntat...

Aquesta és la victòria real. Persones que s'han vençut a elles mateixes i que ploren a cada cop de rem que fan, a cada objectiu assolit. I ploren no per esgotament, sinó sobretot per aconseguir finalitzar allò que un dia va ser fruit dels seus somnis. Ho he aconseguit, he vençut, he fet realitat allò que semblava que mai arribaria.
Et sents vencedor i no canviaries res del que sents per cap medalla, copa... aquests són només la materialització de tot plegat, són la cirereta d'un pastís fet d'esforç, sacrificis, il·lusió i...perquè no diversió.

Assolir un objectiu, assolir una victòria amb tots aquests ingredients és grandiós. És la consecució d'un projecte llarg i costós. No és fàcil. Quantes vegades hem guanyat i no ens hem sentit guanyadors?. Quantes vegades hem assolit fites sabent amb antelació que no hi hauria dificultat, que ho aconseguiríem? Això no és guanyar, no és una victòria.

Victòria és recordar quants han participat d'aquest repte, d'aquest viatge. No ho fem sols. L'esport i la vida sempre són un treball d'equip on cadascú posa el seu granet de sorra per a tenir èxit.
La victòria no és una copa, no. És un sentiment especial fruit d'un llarg treball, és l'emoció profunda que et transporta a un món de records que et manté viu: qui t'ha acompanyat, què t'ha dut a allà dalt, què ha fet possible aquell podi i ,sobretot, el que t'ha costat arribar-hi.

Tots tenim fites, objectius que somiem que algun dia es faran realitat. La victòria real es troba en el més profund de nosaltres. És la que no ens acabem de creure malgrat la preparació i la voluntat que hi hem posat i que finalment arriba.
Esforç, sacrifici, perseverança, disciplina, treball en equip, gratitud... valen la pena. Valen una medalla, valen una amistat eterna, valen una victòria.
Per tot això: Gràcies companys, gràcies amics, gràcies equip i... una vegada més gràcies presi, gràcies Carles!!

Ser pare d'un fill amb èxit

Els companys de La granja escola, fundació per l'educació, envien aquesta adreça, que és una noticia publicada a la Vanguardia el diumenge 29 d'abril i que parla de la sobreprotecció en l'esport. "Sovint somiem que els nostres fills tinguin èxit, però ens hem parat a pensar  què passaria si aquest moment arriba?"

Des de La Granja observem com se senten de vegades presionada la canalla que fa esport, alhora que sobreprotegits. És una barreja curiosa!

http://www.lavanguardia.com/participacion/cartas/20120429/54287044780/ser-pare-d-un-fill-amb-exit.html

L'entrenador

L'activitat esportiva, i més en edats primerenques, ha de tenir un clar sentit educatiu i formatiu, estant orientat a la millora de les persones i la societat.
L'entrenador, ( juntament amb la família ), és una part molt important d'aquest procés. Ell és la persona que dia rere dia treballa i es relaciona amb els nens/es. Per tant, de la seva tasca en depèn el "futur esportiu" dels infants que aprenen qualsevol esport.
La seva formació, el seu tarannà es convertiran en l'element central de la formació dels esportistes.

•  La conducta de Fair play que demostri, es transmetrà per mimetisme als seus jugadors/es com també al públic que assisteix al camp.
• Cap nen/a jugarà amb desmesurada agressivitat si el ell no ho permet.
• Cap jugador tindrà una actitud de menyspreu cap els altres ni els seus propis companys si són educats sobre els principis del fair play.
• Ha de saber inculcar que competir, divertir-se i perdre, no són termes antagònics. Ha de fer oblidar la necessitat de victòria a qualsevol preu. La victòria en el joc és participar-hi de forma honesta, divertida i amb ànims de superació i esforç continu.

Aquest és l'objectiu d'un entrenador, la victòria més gran.

M'agrada dir, en definitiva, que els equips solen ser el reflex del seu entrenador, que ha de saber transmetre que:

•  La Victòria és un premi a tot el treball,  no una medalla. No hi ha millor Victòria que haver aconseguit els objectius proposats encara que no hi hagi un trofeu al darrere. 

• El millor èxit és saber quins aspectes he de millorar per esdevenir un bon esportista, una bona persona.

• El millor premi per a un esportista és l'agraiment del seu entrenador quan ha assolit un èxit, un objectiu. Això m'ho va ensenyar molt be en Carles, el meu entrenador, que sempre ens donava força extra per seguir lluitant. La medalla ja arribarà...i arriba!! Gràcies Carles!!

Aquesta és la feina d'un entrenador, d'un tècnic. Que "fàcil" oi?

Els fonaments d'un esportista

En el vídeo "l'equip petit" veiem la importància de dos elements bàsics en "l'èxit esportiu" dels nens/es, en la consecució no només d'uns possibles títols o victòries, sinó d'una serie de valors que els formaran esportivament i també com a persones.
Família i tècnics són aquests dos elements, però avui només ens centrarem en el primer.
En primer lloc la família. L'entorn més proper i important del nen/a. És on s'han de fomentar els valors esportius i evitar incitar a la violència mitjançant els seus comportaments individuals.
Incitar el joc net des de casa significa molt més que el respecte de les regles del joc. Abarca els conceptes d'amistat, de respecte a l'adversari i als companys del propi equip i el vertader esperit esportiu.
És més que un comportament, és una manera de pensar, de ser. És ensenyar a créixer lluitant contra les trampes, contra l'engany, contra la violència física o verbal, etc...
Mai un familiar ha d'afavorir la violència, el menyspreu o la intolerància de cap tipus. Som els primers referents dels nostres fills i els nostres actes tenen una repercussió directa en ells.

Per a que  actituds com aquesta no es repeteixin.

Per tant la nostra actitud ha de ser un referent positiu per a ells, ( recordem el vídeo de l'equip Petit?). Nosaltres els hem de fer grans i l'entrenador, professor o tècnic ha de participar d'aquesta manera de fer, d'aquesta mentalitat guanyadora.