NOTA A LES OLIMPIADES

EL VALOR DE LES OLIMPIADES DE LONDRES 2012

Després d’unes bones i merescudes vacances i seguint la dinàmica del blog. I quina millor manera que parlant dels jocs olímpics que han ocupat part d’aquests mesos i que tant de sentit tenen en el món de l’activitat física i l’esport?

Llegint el diari, vaig topar amb un article d’Emilio Sánchez Vicario. El títol de l’article era: La “maria” de la educació. Era una impressió del que havien estat els jocs olímpics per a molts espanyols i, evidentment, per a ell. Per a molts havien estat un desastre, altres opinaven que es podien salvar tenint en compte les medalles que la delegació espanyola havia aconseguit i per a ell i altres havien estat simplement un bon resultat.

Estic totalment d’acord amb l’opinió d’Emilio. Si be en principi es pot pensar que, comparat amb altres potencies, es poden catalogar com un desastre, penso fermament que tenint en compte la nostra realitat cultural i esportiva,( vivim bàsicament pel futbol, deixant de banda altres disciplines),  són un bon resultat.  Per moltes voltes que hi donem,  no podem  competir al nivell d’altres països amb molts més medis i el que han fet les noies te un mèrit total amb els mitjans  de que disposen i el poc seguiment que te l’esport femení.

Aquesta realitat tant dura ve d’una educació que no inclou l’esport, i la nostra societat no és esportista. Tot i l’esforç de molts clubs, o el boom de Barcelona 92 i al programa  ADO, que va aportar més diners, més mitjans , millors entrenadors i més competicions que van fer augmentar el nivell,  tot i  això només ens va reportar 22 medalles en el jocs de Barcelona.

Després hem baixat o pujat una mica, però està clar que ens hem estancat. Podem donar moltes explicacions i una d’elles, molt personal,  és que la democràcia ens ha deixat 8 legislatures, diversos presidents i constants modificacions del sistema educatiu. Cap d’aquests sistemes s’ha en recordat de l’esport, que segueix sent la maria de les maries de l’etapa escolar amb una o dues hores màxim obligatòries a la setmana. Com podem ser competitius així? Si que ho som en obesitat i en abandonament escolar.

Si no practiquem esport des de petits es nota. I aquestes carències es veuen més en els esports bàsics: atletisme, gimnàstica i natació. Si de nen tens al darrere una família que li agradi un esport, t’apunta a un club o escola… però quants ho fan I sobretot fora del món del futbol?

Si a més afegim que el pressupost per a l’esport en països com Itàlia o França és gairebé quatre vegades més que el nostre, mirem el medaller i veurem que va en relació amb el que s’inverteix. Encara gràcies que seguim tenint medalles, no ens podem queixar.

Fixem-nos amb països com China o Corea, que van integrar l’esport com a part de l’educació i hi van posar recursos i mitjans.

L’article de l’Emilio acaba de la següent manera: “ Pregunté a varios políticos: ¿ haremos lo necesario para que el deporte forme parte de la vida escolar? Imposible, me dijeron, si lo hiciésemos estaríamos obligados a quitar otras materias y lo que eso significaría con el profesorado. Además los colegios no están preparados, no hay instalaciones. ¿ Y luego queremos medallas?”

Afortunadament hi ha escoles com la meva on intentem donar la importancia que es mereix a l’educació física i l’esport,  formant els nostres alumnes i esportistes no només en les tècniques o tàctiques d’un determinat esport, sinó també formant-los en els valors que el forgin  com a bon esportista i sobretot com a persona. Per molts anys i ànims en aquesta tasca que ens ha de dur no només a intentar assolir medalles en les olimpiades, sino també en la propia vida, ja que l’esport és una escola , la escola de la vida.